El gènere i els gèneres

Old Boy

2007-04-09T09:26:00.000-07:00

"Encara que sigui poc més que una bèstia, no tinc dret a viure?"

"Riu, i el món sencer riurà amb tu; plora, i ploraràs sol"

""Tingues en compte una cosa: sigui un gra de sorra o una pedra, dins l'aigua s'enfonsen igual"

15 anys de segrest.
Venjar-se?
Descobrir el perquè?
Recuperar la llibertat?

Garden State

2007-04-09T09:20:00.000-07:00

old teeth and a curse for this town were all in my mouth.
Only, i don't know how they got out, dear.
Turn me back into the pet that i was when we met.
I was happier then with no mind-set.

And if you'd 'a took to me like
A gull takes to the wind.
Well, i'd 'a jumped from my tree
And i'd a danced like the king of the eyesores
And the rest of our lives would 'a fared well.

New slang when you notice the stripes, the dirt in your fries.
Hope it's right when you die, old and bony.
Dawn breaks like a bull through the hall,
Never should have called
But my head's to the wall and i'm lonely.

And if you'd 'a took to me like
A gull takes to the wind.
Well, i'd 'a jumped from my tree
And i'd a danced like the kind of the eyesores
And the rest of our lives would 'a fared well.

God speed all the bakers at dawn may they all cut their thumbs,
And bleed into their buns 'till they melt away.

I'm looking in on the good life i might be doomed never to find.
Without a trust or flaming fields am i too dumb to refine?
And if you'd 'a took to me like
Well i'd a danced like the queen of the eyesores
And the rest of our lives would 'a fared well.

The Shins - New Slang
Novament, la música realça a Natalie Portman

Closer

2007-04-09T09:13:00.000-07:00

And so it is
Just like you said it would be
Life goes easy on me
Most of the time
And so it is
The shorter story
No love, no glory
No hero in her sky

I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes...

And so it is
Just like you said it should be
We'll both forget the breeze
Most of the time
And so it is
The colder water
The blower's daughter
The pupil in denial

I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes...

Did I say that I loathe you?
Did I say that I want to
Leave it all behind?

I can't take my mind off of you
I can't take my mind off of you
I can't take my mind off of you
I can't take my mind off of you
I can't take my mind off of you
I can't take my mind...
My mind...my mind...
'Til I find somebody new

Damien Rice - The Blower's Daughter

Bad Guy

2007-04-02T07:44:00.000-07:00

¡No puedes morir así!
¿Primero me destrozas la vida...
...y luego te mueres, y ya está?

Gràcies

2007-01-03T03:51:00.000-08:00

Al meu avi

La llum deixa entreveure's,
moment per la terra,
moment pel blat, l'esforç i la vida.

El sol, camí a cloure's,
moment per la casa,
moment per la família, l'amor i la vida.

Pagès és el referent,
lector i pare també l'és,
avi és el referent,
referent és l'Andreu.

El Quinto de Nadal de Ràdio Voltregà compleix 20 anys

2006-12-26T07:33:00.000-08:00

Arriba Nadal i, com cada any, a Ràdio Voltregà ho celebren amb l'emissió del Quinto de Nadal, el tradicional programa de la comarca d'Osona que converteix, per unes hores, la ràdio en una plataforma de joc d'atzar. A més, la present edició és molt especial, ja que el Quinto de Nadal compleix 20 anys d'emissió a través de les ones hertzianes de Ràdio Voltregà, al 107.8 de la FM. És per això que, des de l'emissora del Voltreganès, conviden tothom a seguir un any més els programes, on hi haurà moltíssims regals, grans premis, fortes dosis d'emoció i moltes sorpreses més.

En concret, les emissions del Quinto de Nadal seran els dies 25 i 26 de desembre, i 1 i 6 de gener. Els horaris previstos per a cada una d'aquestes dates són a les 12 del migdia i a les 6 de la tarda. Cada una d'aquestes sessions es podrà escoltar a través del 107.8 de la FM i a través d'Internet, al web www.radiovoltrega.com.

No tots els programes poden tenir l'honor de dir que han complert 20 anys, és a dir, dues dècades de vida. Ràdio Voltregà ho ha aconseguit, de manera que pot afirmar que el Quinto de Nadal s'ha convertit en un dels gran referents radiofònics de la comarca d'Osona i en un dels grans al·licients per als osonencs i osonenques en aquestes dates tan festives. Els 20 anys de vida del Quinto de Nadal de Ràdio Voltregà coincideixen, precisament, amb un relleu generacional.

Tot i que part de l'equip encapçalat per Joan Puig continua, el cert és que l'organització del Quinto ha anat a càrrec d'un equip jove, que ha adquirit el compromís de tirar endavant, any rere any, aquest projecte radiofònic.

Una nadala

2006-12-26T07:25:00.000-08:00

Oh, m'ha fet gràcia penjar la nadala que vam cantar a Ràdio Manlleu per celebrar l'arribada de les festes i aquest període on, teòricament, tot és pau i joia i amor (a vegades ja ho té la vida això de ser irònica)

En fi, aquí us el deixo. Bé, dir-vos que és una versió d'allà de "és Nadal, al meu cor, quan somrius content de veurem...)

A Ràdio Manlleu vivim les festes
Ho sabreu molt bé si ens escolteu aquí al 107
Tenim el que cal per celebrar-les
Força, alegria i il·lusió
Tampoc ens falta la nadala
A punt hi ha el cava i el torró
Tenim a prop els que ens escolten
Engega el dial
I la festa ja pot començar

Estem junts, al 107
Perquè volem informar-te
Divertir-te i animar-te
Cada dia i cada instant
I ara que ja és Nadal
T’animen a acompanyar-nos
Des del cotxe o des de casa
O des del portal digital

Des del matí ben a primera hora
Durant tot el dia i fins que te’n vas
a dormir
Ens pots escoltar sempre que vulguis
Engega la ràdio o Internet

Hi tindràs bona companyia
Som tots aquí només per tu
Segur que a tu també t’agradarà
compartir
amb nosaltres les festes d’enguany

Estem junts, al 107
Perquè volem informar-te
Divertir-te i animar-te
Cada dia i cada instant
I ara que ja és Nadal
T’animen a acompanyar-nos
Des del cotxe o des de casaO des del portal digital.

Salvador

2006-09-19T09:49:00.000-07:00

Ens vam emocionar, teníem els ulls plorosos.
Ens va indignar.
Ens va emprenyar.
Ens va enrabiar.
Teníem ganes de pillar un parell de rifles i anar a disparar contra el cuartel de la Guàrdia Civil.
Tenia un nus a la gola mentre veia com en Dachs es recargolava mentre veia el garrot vil.
Ens vam quedar a veure tots els crèdits.
Vam quedar destrossats, agotats.
Ens vam aferrar a la ficció i desitjàvem que arribés l'indult.
Haguessim engolit un whisky per llavors llançar el got contra la pantalla.
No podíem parar d'exclamar "Fill de puta".
Ens va donar vitalitat per creure en els nostres pensaments.
Entre tant drama, també hi havia lloc per la Ingrid Rubio, és clar.
Ja n'hi ha prou de ser putejats.
Aquests que dirigeixen grans empreses, entitats i ajuntaments blaveros, ho van tolerar i en són còmplices.
Necessàriament necessària: per recuperar la nostra memòria i dir-nos que nosaltres som uns conformistes.
'I si canto trist'

Les pel·lícules també serveixen per descobrir-nos herois que la nostra societat havia ignorat. O pitjor encara, que ni els havia ajudat. O pitjor encara, que va callar davant una injustícia, davant una pena de mort.

"Salvador" Puig Antich! Gràcies per viure SENSE POR!!!

L'home del tren

2006-09-01T08:47:00.000-07:00

A vegades et queda el dubte de si es tracta d'una casualitat o bé d'un avís prematur...

Va ser l'altre dia, quan al sortir de Ràdio Manlleu me'n vaig anar cap a l'estació de tren, a esperar (quin mitjà de transport?) el tren! Sens dubte, una estació molt abandonada i on jo semblava ser l'únic humà disposat a pillar el tren.

Allà a l'estació de tren, quan ja només quedaven 5 minutets perquè teòricament arribés el tren(excepcionalment, aquell dijous va arribar puntual), va aparèixer un tio! Em va demanar on havia de comprar el bitllet, i jo li vaig dir que a Manlleu no es venen bitllets.
I de cop, quan semblava que la conversa ja no havia d'anar a més, el tio em va dir que la meva cara li sonava, que li sonava d'un concert a Vic de feia 2 anys! Efectivament, jo estigué aquell concert, però, evidentment, no em vaig quedar amb les cares de tothom qui era!

Bé, en 5 minuts va sorgir una conversa inesperada que va acabar derivant en el tema de futbol, en els meus estudis, en la seva separació de la dona després de tenir dos fills amb ella... El tio no callava, però tenia una vitalitat que entusiasmava!

A l'entrar al tren, ens vam trobar que en aquell vagó hi havia el revisor. I vés per on, també hi havia una dona d'uns 30 anys(irlandesa?anglesa?) que estava cantant, cantant i cantant! Cantava com un àngel. De fet, era un àngel que cantava mentre estava escoltant el seu mp3. I allà ens vam trobar amb el revisor insistint-li que callés. La reacció del tio que havia acabat de conèixer va ser: "Que canti, que canti!". A aquells crits, es van afegir els meus, i els d'altres persones del vagó. Va ser una manifestació popular espontània, va ser una expressió per evitar que un revisor ens prohibís escoltar aquella dolça melodia. I mentre nosaltres dèiem que seguís, ella continuava cantant, i més alt, i millor, i més dolçament, i més... Era fantàstic! Era una música rotllo chill-out, molt folklòrica i molt de territori.

A la següent parada, Vic, jo havia de baixar. El tio que havia conegut, no. No sé cap a on anava, i va dir que acabaria de fer el viatge intentant conèixer aquell àngel que cantava. I mentre jo baixava, ell s'hi acostà i li va dir: Vols ballar? Quieres....dancing?.... No vaig veure res més. No vaig sentir res més. Millor. Així em puc imaginar com continuava aquesta pel·lícula protagonitzada per 2 personatges plens de vitalitat, positivisme i personalitat. Jo simplement, vaig ser un actor secundari.

A vegades, hi ha escenes que et queden enregistrades a la memòria i que t'animen a deixar-te anar.

Fer veure que Franco no va existir?... I una merda!

2006-07-25T12:42:00.000-07:00

A continuació us adjunto un fragment d'un article publicat a La Vanguardia el dilluns 24 de juliol de 2006 que m'ha impregnat d'indignació i de ràbia. Parla de la necessitat d'oblidar la guerra civil i el franquisme, perquè considera que això no fa res més que frenar el progrés de la societat. Es titula Harto del 36 i l'ha escrit un tipus curiós, Manuel Trallero, que té en el seu historial llibres com Contra el PP (Ara Llibres, 2003). I m'agradaria recordar-li a aquest senyor, que la història és clau per entendre el nostre present i el nostre futur, el nostre progrés i les nostres penes. I la història és, ni més ni menys, que la ciència que s'encarrega d'estudiar aquells fets del passat.

Así pues, soy un decidido partidario del olvido, de acabar con abrir y cerrar fosas, con el abuelo fusilado, con la chorrada de la memoria -¿o no se acuerdan del ridículo espantoso que hicimos con el supuesto prisionero de un campo de concentración nazi, Creu de Sant Jordi incluida, que jamás puso los pies en un lugar tan sinistro?- y con los asesinos franquistas y los incontrolados de la zona republicana según TV3. Entiendo perfectamente que sus señorías de la Audiencia Nacional quieran salir en todos los telediarios a base de ir buscando genocidios por el mundo mundial y criminales de guerra, pero por el amor de Dios, a los españolitos de pie, que nos dejen olvidar, que nos dejen en paz y sobre todo que dejen descansar en paz a los muertos, porque no hay muertos de unos ni de otros, no hay muertos buenos ni muertos malos. Los muertos nos pertenecen a todos y son para siempre. Basta ya de eso de que hay que conocer la historia para no volver a repetir los mismos errores, porque tiene el mismo rigor científico que el detergente que lava más blanco. Por no ser, ni siquiera soy un maldito revisionista de aquel drama; soy, eso sí, un firme partidario de pasar página y no querer cuadrar debe y haber. No me interesa en absoluto quién mató a quién hace setenta años y me alegro profundamente de que las nuevas generaciones no tengan ni la más remota idea de quién demonios fue Franco. He besado a una novia, descendiente de un asesinado, que acaba de cometer matrimonio con el descendiente del asesino, sin que ambos tengan ni la más puñetera de lo que pasó aquel maldito 18 de julio de hace ahora setenta años. Es lo mejor que nos pueda pasar a todos: olvidar y mirar hacia delante.

Deixant el futbol base per... continuar sent lateral

2006-07-08T12:09:00.000-07:00

Acabo de mirar el Power-Point/DVD que la junta directiva del Centre Esportiu Roda ens va regalar en la nostra despedida com a jugadors del futbol base.

Que bonic, que maco, que nostàlgic, quines llàgrimes (també tinc sentiments, ho he de reconèixer). I és que records com aquests només serveixen per veure que la nostra vida està escrita en forma de passat, un passat que no es pot reviure i que no el recordem a l'igual que un fet del present. Records com aquests només serveixen per constatar que el temps és inexistent, és invisible i és supersonic.

Encara recordo quan vaig començar a jugar a futbol, al Vic, sent un pre-prebenjamí. Quan de benjamí era davanter i el màxim jugador de l'equip. Quan a alevins vam formar el millor equip de la comarca i vam jugar contra el Barça de Cesc i Piqué. Quan a cadets hi va haver una escissió i vaig acabar optant a l'Escola de Futbol d'Osona. Quan llavors vaig anar a parar el Roda, on he gaudit d'alguns dels millors anys com a futbolista. I ara... no sé on jugaré, però segur que no abandonaré el futbol, el meu esport.

P.D: A la foto, una de les últimes fotos com a jugador de futbol base amb el Roda. Amb el pare Ballús, amb el gran Fuentes, amb el 'cocktailero' Sallent i un servidor.

Un nou estatut retallat, espanyolitzat i desnacionalitzat per a Catalunya

2006-06-18T13:30:00.000-07:00

Segueixo amb un cert avorriment, amb una certa decepció, amb un cert emprenyament i amb una certa consternació la 'nit electoral' del referèndum del nou Estatut de Catalunya. Bé, aquesta intervenció no pretén fer públics els resultats (el SÍ ha guanyat de carrer, el NO ha tingut un 20% dels suports, i hi ha hagut més abstenció que participació).

Així doncs, Catalunya ja pot dir que té un nou Estatut. Catalunya ja pot dir que té un Estatut d'Autonomia millor que el de l'any 1979. Però Catalunya no es pot sentir orgullosa per tenir aquest Estatut.

Només faltaria que l'Estatut del 2006 no signifiqués un pas endavant respecte el del 1979. Per favor, el 1979 estàvem en 'transició' i era 'mínimament comprensible' que haguéssim de renunciar a un cert autogovern. Però actualment, en ple segle XXI i en un món mercat per la globalització i el capitalisme, també havíem de renunciar? També havíem de renunciar a ser reconeguts jurídicament com una nació? També havíem de renunciar a gestionar la recaptació dels nostres impostos? També havíem de renunciar que la gestió del nostre aeroport recaigués en les nostres mans? També havíem de renunciar a poder lluitar per l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes?

Així doncs, amb aquest SÍ Catalunya no deixa de ser el que ha sigut fins ara: un territori de la Península Ibèrica que és maltractat, menyspreat, utilitzat, aprofitat i usat com a 'riota' per Espanya.

I en aquest sentit, la meva resignació s'accentua en veure com el principal motiu per votar SÍ pel PSC és 'perquè així Catalunya es RECONCILIÏ amb Espanya'. I què més! I què més, que diria en Puyal! Reconciliar-nos nosaltres? A sobre nosaltres ens hem de reconciliar? Quins collons! I per què? Perquè Espanya ens va prendre i robar les nostres llibertats i institucions el 1714? Per la persecució de la cultura catalana durant 40 anys del segle XX? Per l'onada anti-catalanista del moment actual exercida des dels instruments mediàtics madrilenys? I què més! I a sobre, el President Maragall, quan compareix per donar la seva opinió dels resultats del referèndum, una de les primeres coses que fa és parlar amb castellà per adreçar-se als espanyols, que, al cap i a la fi, són les persones per les quals ha acabat sent i dirigint-se aquest MERDA ESTATUT.

Come back to Liverpool?

2006-05-28T02:29:00.000-07:00

A la imatge (de dreta a esquerra), en Jack, la Maria, l'Anna, l'Amy, l'Edu, l'Ester, l'Imma i en Phil

Podria ser que aquest estiu pogués tornar a Liverpool. Són només rumors inconfirmats, però hi ha possibilitats. I davant d'aquesta presumpte tornada, doncs, esdevinc imminentment impacient.

Quants records deixats a Liverpool i quantes amistats! Segurament, una de les millors experiències de la meva vida. Qui m'ho anava a dir, a mi, que a mitjans juny del 2004 la meva vida podria canviar i es podria enriquir tant!

Quines festes! Quins viatges en tren! Quins bowlings! Quines barbacoes! Quina manera de viure el futbol als pubs! Quines cerveses! Quins 'some sips'! Quins 'tea and teacakes'!

Espero, doncs, tornar i reunir-me amb tota aquella gent als quals vaig intentar retre un homenatge al programa radiofònic Delicatessen de Ràdio Voltregà.

Visca, visca, visca, Montenegro lliure...

2006-05-22T08:33:00.000-07:00

Sembla que la passada fou una setmana gloriòsa. I no només per la victòria del Barça en la final de la Champions, amb Belletti com a heroi inesperat. També ho dic pel fet que s'ha reconegut a un nou estat: Montenegro.

El poble montenegrí, que fa pocs anys es trobava immers en estat immers en una greu guerra civil, ha tingut aquest 21 de maig la possibilitat de participar en un referèndum per poder dir SÍ o NO a la seva autodeterminació.

El resultat ha estat positiu, ja que un 55'5 % dels vots han apostat pel SÍ.

Aquest fet, doncs, ens demostra que el reconeixement de nacions com a estats oficials és possible en l'Europa del s.XXI. És, per tant, un factor que ens pot servir per continuar somniant en allò que més anhelem: la Independència dels Països Catalans!

L'imperialisme de La Sexta

2006-05-22T04:04:00.000-07:00

19 anys d'història i d'emissions ininterrompudes no han estat suficients per evitar que un govern forani, com és l'espanyol, hagi decidit sobre el dret dels osonencs de poder veure la nostra televisió on sempre l'hem vist.
I és que sí, estimats amics; TVO, o actualment sota el nom de Canal Català Osona, s'ha vist obligat a deixar d'emetre en el seu canal habitual, el canal 21 de la freqüència UHF, a causa de les interferències de La Sexta, que des d'aquest dimecres 17 de maig ha iniciat el període d'emissions en proves a la comarca en aquest mateix canal, que li ha estat concedit des del govern de Madrid.

Així doncs, el govern socialista de Madrid ha preferit prioritzar l'expansió d'un conglomerat mediàtic, el qual no farà res més que inundar encara més la graella televisiva de basura i de patetisme periodístic, en contra dels interessos d'una petita televisió local que ha treballat com ningú i ha suat com ningú per fer arribar als osonencs les notícies més pròximes al seu carrer. Amb tot, TVO es veu obligada a abandonar el 21 de l'UHF perquè a uns senyors madrilenys els hi suda la polla que una cadena espanyola que emetrà el Mundial 2006, quan tècnicament no pot, perjudiqui els interessos de 4 osonencs morts de fàstic.

M'indigna molt, doncs, haver de canviar el 21 de l'UHF i passar al 51 de l'UHF. No és el meu problema que sorgeixi una nova televisió i TVO no en té cap culpa. El panorama televisiu ja està muntat; els que han obtingut llicències per la patilla amb anys de retràs, que s'ho facin com vulguin, però que no ens toqui TVO. Evidentment, el canvi de canal pot comportar "greus perjudicis per la nostra televisió a nivell d'audiència i de publicitat", tal i com ha reconegut el director de la televisió local Canal Català Osona, Sebastià Raurell.

17-5-06: Avui pot ser un gran dia!

2006-05-17T07:13:00.000-07:00

Aquest vespre, a partir de 3/4 de 9, el somni de milions de catalans i de ciutadans del món poden fer-se realitat. Es tracta de milions de catalans i milions de ciutadans, molt diferents entre ells, però units per un mateix sentiment: el barcelonisme.
Moltes persones tindran la sort de viure aquest partit, ja sigui a París o bé a distància.
Però per uns moments m'agradaria recordar totes aquelles persones que han viscut, han sofert, han gaudit, han patit i han mort amb el Barça com una de les seves prioritats.
Una d'aquestes persones, el meu avi Joan. Espero que, sigui on sigui, gaudeixi de la victòria que aquesta nit aconseguirem.

Visca el Barça i visca uns Països Catalans lliures!

Un Servei Públic d'Informació: Sí o No? (No és un referèndum, que consti)

2006-05-15T05:30:00.000-07:00

Segurament es podria debatre molt al voltant de la necessitat de la societat de disposar d'un vertader servei públic d'informació que romanés a mans de l'Estat.

Sincerament, crec que en l'actual estat format per les nacions de Galícia, Euskadi, Catalunya i Espanya, no es fa palesa aquesta necessitat.

Personalment, penso que l'Estat espanyol ha arribat a un punt en el qual la llibertat de premsa és una ideologia totalment implantada, cosa que ha afavorit el desenvolupament i la creació constant de diferents mitjans de comunicació privats de totes les tipologies. Així doncs, i a priori, la pluralitat informativa sembla assegurada.

En aquest sentit, cal afegir que l'Estat espanyol ja disposa d'una corporació de ràdio i televisió, en la qual, a banda de l'entreteniment, també es dóna cabuda a la informació.

Així doncs, des del meu punt de vista considero que un servei públic d'informació hauria d'adoptar-se només en aquells estats que s'estan democratitzant o que es troben en vies de desenvolupament, complint una funció potenciadora d'aquests objectius.

I és que un servei públic d'informació en un estat desenvolupat, no deixaria de ser una nova eina al servei del poder instaurat.

Je ne m'appelle pas Eduard; je m'appelle Bodiroga!

2006-05-15T03:58:00.000-07:00

Una petita anècdota:

L'altre dia em vaig topar amb en "Ros".
Que qui és en "Ros"? Doncs la representació perfecte de l'individu campatxà, vago, barcelonista, panxa-birra, trentanyer adolescent i benparit.

Ens vam conèixer al jacutzi (s'escriu així?no ho sé, però em fa mandra buscar-ho al diccionari) (no penseu malament) del gimnàs Fitness de Vic durant l'estiu del 2003 (si no em falla la memòria). Des de llavors, la coincidència diària al gimnàs va comportar-nos una amistat d'apreci, on ambdós ens férem referents de l'altre.

Jo el veia un tipus implicat amb el barcelonisme (al seu fill li volia posar Kubala de nom), l'independentisme i assidu als concerts de la comarca. Ell em veia com un tipus que podia seguir el seu camí.

El passat dissabte vaig poder comprovar com en "Ros" encara era el mateix, tot i ja tenir 2 fills. I és que encara va tenir temps per refregar-me que anirà a París i per anomenar-me com ho feia: Bodiroga!

Sensacions: Entrevista amb un sense-sostre

2006-05-13T03:35:00.000-07:00

Sóc conscient de les meves limitacions a l'hora de tenir tacte. De fet, no tinc tacte, cosa que provoca que, sovint, les meves paraules sonin brusques sense jo pretendre-ho.

Bé, explico això perquè quelcom semblant va passar-me en el moment de conèixer en Gregori, un sense-sostre amb el qual mantindria una entretinguda entrevista. Jo no sabia com entrar-li, com presentar-m'hi, què dir-li. De fet, al veure'l, tampoc estava convençut que fos un sense-sostre. Així doncs, la meva frase de presentació va ser: "Perdona, tu vius al carrer?"

Mai oblidaré aquella mirada. En aquell precís instant, vaig entendre que una mirada val més que mil paraules (ja veieu que he adaptat la citació al meu terreny). Quina comunicació! Tremendo! Fou una mirada d'avergonyiment, però també de caràcter, de superació, d'orgull, de supervivència, de repugnància, d'odi cap a la societat i d'odi cap a un jove inútil de 18 anys del Primer Món que semblava disposat a riure's d'un individu del Quart Món. Em vaig acollonir, em vaig sentir fastigós per dintre, em vaig sentir inhumà. Tenia ganes de fugir, però també tenia ganes de conversar-hi, per tal d'intentar canviar el significat de la mirada al final de l'entrevista. No sé si ho vaig aconseguir, però vaig intentar-ho.

15 pel·lícules contemporànies d'obligatòria visió

2006-04-24T08:51:00.000-07:00

Ei camarades, com va això? Bé?
Suposant que així sigui, a continuació us ofereixo un llistat amb les 15 pel·lícules dels últims temps (de l'últim lustre aproximadament [contemporànies?]) més destacades segons el parer i l'opinió d'un servidor. És evident, doncs, que les nostres opinions no coincidiran; no obstant, us recomano la visió d'aquestes pel·lícules, les quals inviten a la reflexió, a la nostàlgia, a l'esperança, al desànim i a la precipitació. Perquè, tal i com diu Natalie Portman a GARDEN STATE escoltant The Shins, et "poden canviar la vida" (o no, és clar)

1. OLD BOY de Park Chan-Wook
Per la innovació, la irreverència visual, l’espectacularitat de la trama i la reflexió que proposa. Perquè tots som malvats en un thriller que no ens deixa respirar. Perquè sempre que fem quelcom, també ferim a algú.

2. MATCH POINT de Woody Allen
Per la delicadesa de l’escenografia, per la sensualitat de les escenes, pel joc al qual es veu sotmès l’espectador. Perquè no hem d’esperar més per confirmar el talent de la sexy Scarlett Johansson.

3. OLVÍDATE DE MI de Michael Gondry
Per la originalitat estètica i visual, per la manera peculiar com els personatges es mouen i es manipulen, per tractar quelcom tan surrealista de manera realista i surrealista al mateix temps. Perquè la comèdia no està deslligada de les innovacions atrevides.

4. DOGVILLE de Lars von Trier
Per proposar una pel·lícula tan cruel, dura i ferotge com una simple i senzilla obra teatral buida de qualsevol element estètic. Perquè la societat nord-americana és molt pitjor del que nosaltres imaginem, ja que reuneix totes les paradoxes del món.

5. SEOM: LA ISLA de Kim Ki-Duk
Per recordar-nos que una imatge val més que mil paraules i per proposar-nos una història que trenca tots els paràmetres de poesia, romanticisme, violència, obscuritat i bellesa. Perquè pescar a persones també té la seva al·legoria artística.

6. ANTES DEL ATARDECER de Richard Linkleter
Per demostrar que la senzillesa, la simplicitat i la vida no estan renyits amb la qualitat, la identificació, la majestuositat i els cànons del cinema. Perquè el cinema a vegades també pot despertar sentiments a base de paraules, imatges i cançons a ritme de vals.

7. EL COLOR DEL PARAÍSO de Majid Majidi
Per recordar-nos als més privilegiats que cal viure la vida al 100%. Per recordar-nos que la vista no és el més important d’aquesta vida. Perquè les històries més dures són, en el fons, molt infantils. Perquè les històries més infantils són, en el fons, molt dures. Perquè la vista es converteix en un sentit imprescindible contemplant pel·lícules com aquesta.

8. MULHOLLAND DRIVE de David Lynch
Per crear una història perturbadora com cap altra. Per marejar a l’espectador per acabar hipnotitzant-lo. Pels replantejaments, reflexions i palles mentals que origina. Perquè una carretera pot ser el lloc on la nostra vida canviï per sempre (i a ser possible, amb la Laura Elena Harring i la Naomi Watts)

9. IRREVERSIBLE de Gaspar Noé
Per fer del morbo una arma de qualitat. Per fer de la polèmica, una pel·lícula inquietant, incòmode i asfixiant, amb una estètica visual i musical demencial. Perquè les bones notícies, sempre cal deixar-les pel final, encara que vagin primeres.

10. HIERRO 3 de Kim Ki-Duk
Per oferir-nos una gran història d’amor mancada de paraules amb els pals de golfs com a protagonistes. Perquè la bondat sembla pròpia dels fantasmes. Perquè l’amor és invisible.

11. OSAMA de Siddiq Barmak
Per tractar les misèries i les injustícies d’una societat amb una majestuositat majestuosa. Per convertir el drama més dramàtic, amb humor delicatessen. Perquè a vegades tots hem volgut disfressar i hem fracassat en l’intent.

12. IN THE MOOD FOR LOVE: DESEANDO AMAR de Wong Kar Wai
Per trencar les fronteres de l’amor i el desamor. Per convertir les històries més nihilistes en autèntiques obres d’art. Per combinar amb gran rotunditat el tango, les coreografies, l’esplendor estètica i l’esplendor visual. Perquè tardar mitja hora per anar a comprar fideus també val la pena.

13. UN HOMBRE SIN PASADO d’Aki Kaurismäki
Per reconvertir les històries d’amnèsia en un drama urbà narrat a ritme de comèdia, amb el rerafons de la neu i del fred com a fils conductors. Per no justificar l’ús de l’humor més negre i més macabre. Perquè les produccions finlandeses també tenen la seva importància.

14. DOLLS de Takeshi Kitano
Per manipular als personatges com si fossin titelles amb un gran impacte visual, emocional i sensacional. Per descobrir que la cultura japonesa trenca els motlles més insospitats de l’amargura i de l’esperança. Perquè totes les històries són belles i cruels al mateix temps.

15. GARDEN STATE: ALGO EN COMÚN de Zach Braff
Per revitalitzar a l’espectador amb una història sense pretensions, amable i amena que amaga l’esperit de la pròpia vida: nostàlgia, romanticisme, irreverència, drama, humor, pressió, soledat, incomprensió, ganes de desfogar-se,... Per demostrar que el cinema necessita tot tipus de cinemes i nous talents que se’l replantegin. Perquè veure a la Natalie Portman més pròxima i menys galàctica és tot un luxe.

Las Horas, 2046, Lejos del Cielo, Brokeback Mountain, Monsters S.A, Elephant, El Hijo de la Novia, Secretary, El Arco, Ciudad de Dios, Elephant, Nueve Reinas, Manderlay, Adaptation, Ararat i Storytelling també són pel·lícules molt recomanables.

Records cantàbrics del "Político"

2006-04-17T13:41:00.000-07:00

A les 06:00 del dijous 13 d’abril del 2006, la peripècia cantàbrica del Centre Esportiu Roda començava. Després de Cannes i Benicàssim, tot estava a punt per iniciar un nou torneig de Setmana Santa. Tot homes, però les dones, sempre presents en nosaltres.

A les 01:30 del dilluns 17 d’abril del 2006, la peripècia cantàbrica del Centre Esportiu Roda arribava a la seva fi. Tornàvem a Roda de Ter, tornàvem a Osona, tornàvem a Catalunya... Qui ho diria... Nosaltres a Cantàbria, i Catalunya tan present en nosaltres... I no ho dic només per l’intent de discurs de proclamació de la II República el dia que se celebrava el seu 75è aniversari, ni només pel tio picat que des de la terrassa del bar deia “quémala” en relació a l’estelada penjada al balcó, ni només pel porter “fatxa de merda” del Reocín que va atrevir-se a trepitjar l’estelada després d’un partit amb un arbitratge escandalós, ni només per l’intent d’explicar i d’aclarir a aquelles ties de Burgos, Perú i Mèxic la voluntat de Catalunya de ser una nació. No. Ho dic per tot el viatge en general. Ho dic per la voluntat de tots els jugadors del C.E. Roda presents a Cantàbria de deixar-se la pell al camp en cada segon. Ho dic per l’esperit esportiu, festiu i tolerant que vam demostrar en tot moment. Ho dic pel seny i la rauxa que vam tenir i que ens va faltar en els partits. Ho dic per la voluntat de deixar empremta allà on anàvem.

D’aquesta estada a l’aparthotel Playas de Liencres, de Boo de Piélagos, a Cantàbria, ens n’han passat de tots colors. Però ens hem de quedar amb les anècdotes positives i els hem de convertir en records cantàbrics. Records cantàbrics com els gorros de piscina de 2 euros; les partides al Pro a l’habitació 203; les partides nocturnes de l’UNO al hall; l’exagerat pronòstic mèdic (1 mes de baixa per un refredat) a en Guillem i el braç trencat d’en Marc; l’escàs show d’en Moreno per “l’amor” a la burguesala “escamarlada”; les hòsties amb els del Reocín després de l’últim partit i la xuleria del del Courvette; l’absència d’en Pau; els ubliiiics, la llet i les cartes d’en Fuentes; la grandíssima nit de dissabte pels pubs de Torrelavega on algú ja ens coneixia i ens buscava; l’excés de caguera de tots nosaltres; l’excepcional i prematura bellesa de la peruana de 13 anys i lo bona que estava l’altra, la morena; la borratxera i la ressaca dels cadets; el cocktail d’en Sallent i les 2 hostesses d’1,80; l’entrada al Sardinero perquè “los chavales quieren ver un campo de primera división”; els balls, la passió i el rallaso de Paquito el Chocolatero...

Però tots aquests records cantàbrics queden reduïts, sens dubte, al Centre Esportiu Roda, al seu staff i als seus jugadors, demostrant ser, tal i com diu el tòpic, el millor equip i la millor afició del món!

Crònica ambiental: Vestíbul del Multicines Sucre de Vic

2006-03-28T06:56:00.000-08:00

Punts de trobada

L’antesala del Multicines Sucre és una autèntica zona d’intercomunicació

Ensucrant el vestíbul per endolcir la clientela

El recinte d’entrada a aquest cinema vigatà és vital pel complex cinematogràfic, ja que trepitjar-lo és una condició necessàriament obligatòria a l’hora de veure-hi una pel·lícula

Dues noies joves s’entretenen a divertir-se davant una màquina expenedora de cigars. Dos nens de poc més d’un lustre dissimulen jugar a cotxes amb una de les màquines recreatives. Una parella s’entreté a observar el tríptic informatiu del recinte mentre la seva filla es neguiteja i tira l’anorac per terra. A l’exterior, un grup nombrós de grans i petits es paren a xerrar amb el co-pilot d’un cotxe de Mossos d’Esquadra. Es tracta de situacions aparentment quotidianes i que no tenen d’un espai, ja sigui físic o temporal, necessari per succeir. Ara bé, es dóna el cas que totes aquestes accions succeeixen en una nit normal, freda i humida de dissabte. I el lloc, al vestíbul del Multicines Sucre de Vic.

Quan alguna de les 6 sales amb què compta el Multicines Sucre comença a projectar la corresponent pel·lícula, l’afluència de gent en el vestíbul passa a ser subjecte a una fórmula plenament inestable. I és que a mesura que la gent procedent del carrer va entrant al vestíbul, la gent procedent del vestíbul va entrant a les diferents sales. Aquest fet també condiciona la típica cua que s’acaba formant per comprar entrades. Malgrat és veritat que se’n forma, també ho és que la lleugeresa i la rapidesa d’aquesta cua acostumen a ser dos substantius amb caràcter adjectival propis de la fila.

Segurament, els monitors que es troben un parell de metres davant de les taquilles, i que mostren les pel·lícules que el cinema projecta, són els elements més buscats per qualsevol individu que accedeix al vestíbul. I és que en un dia qualsevol com avui, els monitors et permeten decidir de forma ràpida si anar a veure Boogeyman: La Puerta del Miedo, Transporter 2, Torrente 3, Frágiles, De Boda en Boda o Sinfín, sabent que de totes elles, Boogeyman: La Puerta del Miedo és la de menys duració i que De Boda en Boda és la més llarga amb un metratge de 2 hores. És evident que aquests títols no són representatius d’allò que s’anomena bon cinema; però això és quelcom que s’escapa (o no?) de les mans del cinema vigatà del Sucre.

/els monitors que es troben un parell de metres davant de les taquilles, i que mostren les pel·lícules que el cinema projecta, són els elements més buscats per qualsevol individu que accedeix al vestíbul /

LA NECESSITAT DE FER CUA
Una cua (altrament dit, fila) és un element molt curiós que admet múltiples valoracions en funció de factors externs a aquesta, com poden ser la pressa individual, la temperatura ambiental o el peu amb què cadascú s’hagi llevat. No obstant, la cua que es forma en el vestíbul del complex cinematogràfic està totalment determinada per l’horari en què comença la pel·lícula. És, per tant, una cursa a contrarellotge contra l’espera, la paciència i la immobilitat. Aquesta concepció que, inconscientment es percep a partir de l’observació, provoca que la concentració sigui clau, ja que ningú, i això és propi de l’innat egoisme de l’ésser humà, no vol veure’s colat. Així doncs, la cua és un dels fets més representatius de la hipocresia que inunda la nostra societat; i és que sota les cares, mirades i rialles d’ambient distès, distret i divertit (la triple d), s’amaga una crua i agressiva voluntat i obsessió de barrar el pas i de protegir el territori conquistat en la fila enfront d’hipotètics intents d’avançament.

La tensió que tota cua genera provoca que, quan un se n’ha alliberat, la nova sensació sigui plenament de relax (sobretot si encara sobren uns minutets abans que la pel·lícula doni el tret de sortida). Així doncs, no és d’estranyar que una colla d’un home i dues dones, d’uns 40 anys llargs, s’entretinguin a xerrar, a comentar i a expressar-se efusivament a pocs centímetres de la fila pròpiament dita, esdevenint els individus més envejats per la resta d’éssers humans animats (o inanimats) que s’hi estan esperant. Sovint, però, aquests grupets poden ser els més murris, sobretot si fan que un dels amics faci cua mentre ells s’ho passen de conya. És clar que, potser, és un reglament de la colla a l’hora d’anar al cinema.

UN RECINTE EN PLENA EBULLICIÓ
A la pantalla gegant situada juntament amb l'entrada a les sales comença a projectar-se el tràiler de la pel·lícula espanyola Oculto que, tal i com informa el document audiovisual, està protagonitzada per Laia Marull. El fet que un monitor projecti imatges acompanyades d'un àudio molt audible (de fet, deu estar al màxim quant a volum) comporta l'existència d'una banda sonora en el vestíbul que provoca, al mateix temps, que el volum de la parla dels individus que es troben al recinte augmenti significativament. No obstant, aquest soroll anunciant pel·lícules no es fa molest, ja que, i ho dic per experiència pròpia (permeteu-me la meva inclusió en la crònica), s'assimila com quelcom natural el fet que el vestíbul del cinema promocioni constantment properes estrenes. Fent un símil, podríem considerar la música i les veus cinematogràfiques de fons com un factor equiparable a l'olor de crispetes que impregna l'olfacte humà en obrir les portes que permeten accedir a l'interior del vestíbul del Multicines Sucre. I és que, amb total naturalitat, també considerem d'allò més habitual la permanència d'olor de crispetes en un recinte que no té per finalitat (o sí?) elaborar crispetes.

/considerem d'allò més habitual la permanència d'olor de crispetes en un recinte que no té per finalitat (o sí?) elaborar crispetes /

És durant els minuts previs a l’inici de les pel·lícules quan un té la sensació que els treballadors dels diferents departaments del vestíbul del cinema estan realment treballant (amb això, no pretenc acusar als treballadors del cinema de baix rendiment). Les crispetes es converteixen en les més sol·licitades pels futurs espectadors dels 6 films mencionats anteriorment. No obstant això, en aquesta sessió nocturna (no golfa) de dissabte no es compren en grans quantitats, ja que el més estès és el cartró petit de crispetes. Com no, tampoc falten els típics i omnipresents gots de plàstic anunciant una marca vermella de refrescos per acollir, precisament, refrescos de la mateixa companyia. Aquesta compra de crispetes més beguda, cada vegada més habitual en el vestíbul del Multicines Sucre i cada vegada més potenciada pel propi cinema, ha acabat esdevenint en un ritual imprescindible a l’hora de veure qualsevol pel·lícula que es projecti.

Per la seva banda, la botigueta de llaminadures ofereix un aspecte més buit que el del lloc on es venen les crispetes. No obstant, no es queda buida en cap moment; no tant perquè hi entri gent constantment, sinó perquè a dins hi ha el guàrdia de seguretat del vestíbul. La seva presència al recinte dels caramels s’explica per la seva funció de vigilar que ningú cometi la infracció de robar una llaminadura. És per això que l’entrada a aquesta botigueta imposa el seu respecte, ja que mentre un agafa els dolços que desitja comprar, està sotmès a la mirada inquietant, obsessiva, escannejadora i, d’altra banda professional, del guàrdia de seguretat. Val a dir, però, que aquest vigilant no sols està encasellat en aquest departament, sinó que també es mou pel llarg del recinte, sobretot una vegada comencen les projeccions de les pel·lícules, quan deambula pel vestíbul amb el fi d’alleugerir el pas del temps. Precisament és ell qui, després de rebre instruccions gestuals de la propietària del cinema, indica a un servidor, que des d’unes escales està observant el vestíbul per realitzar aquesta crònica, que les ha d’abandonar perquè a les escales no s’hi pot seure, malgrat no hi hagi cap cartell que ho indiqui ni molesti a ningú.

/la cua és un dels fets més representatius de la hipocresia que inunda la nostra societat /

ZONA D’OCI
En un parell o tres d’ocasions, i de forma bastant sistemàtica i consecutiva, s’escolta en el vestíbul el crit “ueee”. Es tracta d’un soroll vocàlic efectuat per una adolescent amb el fi de celebrar un dels gols que ha marcat a la seva companya en el joc de picar el disc, el qual es practica sobre una taula de color blau i que utilitza l’aire com a element de lliscament del disc. Aquesta és una de la vintena de màquines recreatives que es troben en el vestíbul del Multicines Sucre, així com també la de la cistella de bàsquet. Precisament en aquest darrer joc és on hi participen un noi i una noia d’uns vint anys llargs, els quals es deixen endur per la pressió i la concentració que comporta qualsevol activitat esportiva, fent que la conversa entre ells durant la partida sigui realment escassa i que fins i tot ell s’acalori, havent-se de treure el jersei amb el qual vesteix. La màquina del joc de boxa també té el seu atractiu, tal i com es demostra amb l’intent de dos nens molt menuts de saltar per aconseguir donar un cop de puny a l’objectiu, que no és res més que un simple i reduït sac propi dels entrenaments dels boxejadors.

El Multicines Sucre ha sabut potenciar el seu vestíbul, convertint-lo en una autèntica zona d’intercomunicació, d’alimentació i d’oci. Però, sobretot, l’ha impulsat com un autèntic local on s’exerceix el consumisme, ja que bona part del públic acaba gastant-se, a banda de la compra de l’entrada per la corresponent pel·lícula, alguns calés, sigui per comprar crispetes, llaminadures o jugar a les màquines recreatives. Així doncs, ensucrant el vestíbul, també s’ha acabat endolcint la clientela, la qual acaba tenint pocs miraments quan accedeix al recinte d’entrada del complex cinematogràfic vigatà.

*Es tracta d’un text que podria formar part d’un periòdic comarcal d’Osona

Eros i Psique

2006-03-17T08:58:00.000-08:00

Jordi

Però jo no sóc tonto, Marta. Sé que mai m’has estimat i que no m’estimaràs mai. I és per això que hem de prendre decisions dràstiques. (Pausa) Jo no podria viure sabent que tu estàs viva. No em valdria per res del món. Continuaria només pensant en tu. I jo acabaria fet un desastre, convertit en un paranoic. La meva vida seria terrible, seria un malson. Perquè jo vull disfrutar de l’amor; jo no vull pas passar-ho malament per culpa de l’amor. Ja me n’ho he passat prou. I és per això que sé que una situació igual no me la puc permetre mai més. (Pausa) A més, els meus pares confien en mi; i jo no els puc fallar. Ja els he fallat sempre, però ara no. Jo necessito tirar endavant, tornar a casa i fer-me càrrec de tots els seus negocis. En canvi tu... A mi no em faria res matar-me, però sé que jo sóc més útil per la societat actual que no pas tu. Sóc més conscient de com és el món actual i de com serà el món del futur. No m’entretinc a parlar i a defensar temes que han quedat antiquats i que ja no serveixen per res. Malauradament, Marta, jo sóc més necessari per la societat. (Pausa)

(Mirant a la banyera) Pràcticament ja està plena. (I para l’aigua)

*Fragment extret del guió Eros i Psique

El millor himne esportiu del món!

2006-03-15T08:28:00.000-08:00

L'equip juvenil del C.E. Roda (de la població de Roda de Ter) té l'honor de saltar al terreny de joc acompanyat d'un himne que, tard o d'hora, formarà part de l'antologia de cançons esportives.

Segurament, aquesta "cançó" fou decisiva perquè el Roda guanyés la lliga l'any passat i ascendís a una nova categoria en la qual està demostrant el seu caràcter català, catalanista i osonenc.

Himne del C.E Roda:

Roda, roda la pilota
per la gespa del futbol
bota, salta, llisca i trota
tot rodant, que faci gol.

Mantenim el cos en forma,
jugarem amb els peus ferms,
unirem forces en lluita
per poder cantar contents...

Roda, roda la pilota...

Tots juguem per divertir-nos,
satisfer amb goig l'afició,
combinant bé les jugades
cantarem tots molt millor...

Roda, roda la pilota...

Acceptem una derrota,
però ens hem de superar,
en el joc es perd i es guanya
el que volem és cridar...

Roda, roda la pilota...

El nostre equip amb empenta,
aspira a ser campió,
superant-nos cada dia
cantarem amb afició...

Roda, roda la pilota...

El perfil de l'Eduard Lladó (per Sabrina-Patricia Martínez)

2006-03-13T04:29:00.000-08:00

Rere la senzilla imatge d’un estudiant de primer curs de periodisme de la UAB, s’amaga la personalitat de l’intrèpid Eduard Lladó Vila, un vigatà nascut a Manresa.

Amic dels seus amics, amb projectes de futur i sempre rialler, el seu camí ha estat ple d’experiències emocionants. Actiu i trapella, amb tan sols cinc anys corria rere les noies de la classe en busca d’un petó. Però l’Edu creix i experimenta nous sentiments, sobretot en un intercanvi a Anglaterra. Recorda la tendre i alhora agredolça imatge d’una colla de nois agenollats cridant el seu nom, nois que potser mai més tornarà a veure. Els capvespres d’estiu treballant a un forn de pa li han fet reflexionar sobre mil i una coses. Per ell el temps té massa força, és un voler recordar davant un futur incert. Avui dia, “el Senyor Eduard Lladó Vila es troba en un conflicte entre el passat i el futur. Entre la nostàlgia i les il·lusions. Entre la por i l’esperança”.

Una breu pinzellada d’un jove engrescat que d’aquí poc treballarà a Ràdio Voltregà i que recorda la seva primera entrevista realitzada a l’Elsa Pataky com l’inici d’un futur encara per traçar. Les seves paraules, els seus sentiments, la seva voluntat, el seu talent... l’acabaran convertint en un model de professional per als futurs estudiants de periodistes?

Rere la senzilla imatge d’un estudiant de periodisme, s’amaga tot un diamant en brut que poc a poc es polirà.

*Moltes gràcies, Sabrina, per haver realitzat un perfil sobre la meva persona. Està de "puta mare" perquè, en certa manera, m'hi sento identificat. Vinga, ens veiem, adéu!

Sobre el litigi de l'art sacre

2006-03-06T04:47:00.000-08:00

Nou recurs del bisbat de Lleida per frenar el retorn de l’art sacre a Aragó

El bisbat de Lleida ha decidit presentar un nou recurs per aturar l’atorgament de 113 obres d’art sacre al bisbat aragonès de Barbastre-Montsó. La diòcesi catalana ha decidit recórrer la decisió del Vaticà de retornar les obres, la qual es remunta des del 29 de juny de 1998, a la instància jurídica vaticana del Tribunal de la Rota. Aquesta decisió ha provocat sorpresa entre els eclesiàstics de la diòcesi de Barbastre-Montsó, els quals qüestionen l’eficàcia d’aquesta acció en un procés que la Congregació de Bisbes de Roma ja va ordenar accelerar el passat 20 de setembre.

L’enfrontament per les obres d’art sacre agafa força a partir del 1995, quan el Vaticà crea el bisbat de Barbastre-Montsó i ordena que aquesta nova diòcesi segregui 114 parròquies de la Franja de Ponent que fins el moment pertanyien al bisbat de Lleida. Un cop duta a terme aquesta incorporació, el bisbat aragonès, i a través d’una decret del Vaticà de 1998, pretén adquirir les obres d’art sacre pertanyents a aquestes parròquies, les quals es trobaven al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal creat el 1997. La voluntat de la diòcesi lleidatana de conservar les obres en un museu d’unitat i la intenció del bisbat aragonès de recuperar les obres ha acabat portant a un litigi, en el qual el Vaticà s’ha pronunciat en favor de la postura aragonesa i en el qual el bisbat de Lleida ha presentat diferents recursos per frenar la cessió de peces artístiques.

El litigi de l’art sacre aragonès, que el propi president de la Diputació General d’Aragó Marcelino Iglesias ha comparat amb el cas dels papers de Salamanca i que ha comptat amb continus desacords i conciliacions, semblava veure la seva fi amb les darreres declaracions de la consellera de Cultura de la Generalitat Caterina Mieras, la qual assegurava a principis del 2006 que les dues diòcesis compartiriren “discurs museogràfic” i treballarien per a “la difusió conjunta” de l’art sacre. Sigui com sigui, el nou recurs del bisbat de Lleida davant el Tribunal de Rota assegura momentàniament la continuació del litigi que enfronta la diòcesi de Lleida amb la de Barbastre-Montsó entorn a l’art sacre.

Benvinguda is not Welcome

2006-02-20T05:27:00.000-08:00

Ei, amics i camarades, què tal? Com va això?
Doncs bé, sigui quina sigui la resposta, us desitjo el millor.
Esperant que arribi el dia D, us faig saber de l'existència d'aquest presumpte "blog".

Salutacions

Adéu